Durant els primers anys del segle XXI hi ha hagut un gran augment dels tractaments de reproducció assistida. Les causes són diverses: la caiguda de la fertilitat, l'estil de vida, i la precarització econ.mica i social, entre d'altres. La tecnologia es una benedicció per. també implica riscos i incerteses. Molts tractaments exigeixen l'ús d'.vuls donats. A diferència del que passa a molt països de la UE, a Espanya la donació és an.nima i aix. funciona com un doble incentiu: anima moltes dones en situació precària a donar .vuls a canvi d'una compensació d'entre 900 i 1.200 euros, i moltes dones i parelles estrangeres viatgen a Espanya per comprar aquests .vuls. Sense garantia d'anonimat, les donants s'exposarien a que les criatures nascudes dels seus .vuls poguessin contactar-les quan fossin majors d'edat, com passa a molts països. El dret a conèixer els propis orígens està garantida per la legislació nacional i internacional, i les donacions an.nimes les contradiuen.Legalment, cap dona pot donar .vuls més de tres vegades i el màxim de criatures que poden néixer dels seus .vuls és sis, per. no hi ha cap registre centralitzat que ho controli. Al nostre país, una dona pot donar tantes vegades com vulgui, sigui per altruisme, per la recompensa econ.mica o per totes dues coses, sense gairebé cap control, assumint riscos per a la seva salut actual i futura, sense que les clíniques en siguin responsables.Què en fem de les desenes de milers d'embrions congelats que hi ha a Catalunya? Podem parlar d'ovodonació o hauríem de dir-ne venda? La donació ha de ser una sortida econ.mica desesperada per noies joves i precàries? Hauríem de replantejar-nos l'imperatiu de la maternitat a qualsevol preu o hem de donar via lliure als avenços de la reproducció assistida?
